Port Arthur (repetim)

No acostumo a veure cap espectacle més d’una vegada (excepte en comptadíssimes excepcions) i, quan ho faig, no acostumo a tornar a escriure perquè la meva experiència sol ser semblant. Amb el cas de Port Arthur he de fer una excepció perquè, entre la primera vegada i aquesta hi va haver un parell de diferències interessants.

La primera i més visible va ser la incorporació al repartiment de Manel Sans en el paper que abans interpretava Andrés Herrera, el del policia més expeditiu i amb menys ganes de sentir les raons del detingut. La veritat és que va ser aquest canvi el que em va impulsar a comprar entrades. Des de Tot pels diners que Manel Sans s’ha convertit en un d’aquells actors que m’agrada veure perquè sé que mai no decepciona. Si a això li sumem el que ja sabia de les interpretacions de Dafnis Balduz i Javier Beltrán, en fi, com diuen els estatunidencs, “Shut up and take my money!”. I, efectivament, no em va decepcionar. Ben al contrari. De fet, penso que Sans afegia un punt extra de química al repartiment i feia crèixer les escenes amb un magnífic treball de mirades i silencis de complicitat amb Beltran. Si al primer muntatge semblava que cada policia treballava de manera una mica independent, amb un pla, però cadascú pel seu camí, en aquesta ocasió es palpava la sensació d’equip, la certesa que tots dos policies estaven fent tot el possible per arrencar la confessió d’un Dafnis Balduz que va tornar a gelar-me la sang per segona vegada (i això que aquesta vegada ja sabia a què anava!).

El segon canvi del muntatge estava relacionat amb l’escenografia i demostrava, un cop més, la intel·ligència teatral de Jordi Casanovas. L’espai al CCCB era més gran que a la Fàbrica Moritz (de fet, qualsevol espai on facin aquesta obra ho serà) però, en canvi, Port Arthur s’ha de veure de ben aprop perquè són les microexpressions dels rostres dels actors les que creen la història i la doten d’intensitat. Així, perquè fins i tot els de la darrera fila no perdessin detall, Casanovas va instal·lar dues pantalles (a banda i banda) i les va connectar a un circuit tancat de televisió que proporcionava unes imatges un pèl borroses i en blanc i negre que no desentonaven gens amb l’ambient opressiu i inquietant de la peça. Una aportació tècnica que juga totalment a favor de la història.

Sempre es diu que les obres “es roden” i “creixen” un cop estrenades, sobretot quan no han estat gaire a l’alçada el dia de l’estrena. En el cas de Port Arthur ha passat exactament això, amb la diferència que el dia de l’estrena ja era un gran muntatge. Bravo.

 

Port Arthur

Dramatúrgia, direcció: Jordi Casanovas. Traducció i ajudant de direcció: Sílvia Sanfeliu. Intèrprets: Dafnis Balduz, Manel Sans i Javier Beltrán. Locució: Joan Salvat. Composició musical, disseny de so i concepció sonora: José Roselló. Vestuari: Irantzu Ortiz i Silvia Iglesias. Direcció tècnica i disseny de llums: Xavier Xipell i Pati Cortés. Producció executiva: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant de producció: Júlia Simó. Distribució: Elena Blanco (Magnetica Management).

Sala: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Data: 13/07/2016. Fotografia: (c) David Ruano Fotografia.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.