M’encanta Romeu i Julieta. No perquè sigui romàntica (que no ho és gens), ni perquè sigui una història d’amor (que tampoc no ho és), sinó perquè és una història on la passió és l’únic que importa, el combustible per a l’acció: passió violenta, passió sexual, passió i només passió a dreta i esquerra. Si Romeu i Julieta durés, posem, quinze dies, la cosa baixaria com un suflé quan surt del forn, perquè ningú no és capaç de mantenir aquest nivell d’energia gaire temps, però aquesta és precisament la màgia d’aquesta peça (i del teatre, en general).
I és precisament aquesta passió que, per mi, impregna tot el text de Shakespeare el que vaig trobar a faltar en el Romeu i Julieta de Projecte Ingenu. Entusiasme? No ho dubto. Ganes de provar llenguatges? Evidents. Però crec que en la seva recerca formal a través de l’escenografia, la dansa, la música i altres camps aquest grup d’actors va oblidar l’essència de tot plegat: una passió que no s’entén de raons, ni a l’hora d’odiar ni a l’hora de follar (i perdoneu l’expressió).
Carlos Cuevas i Clàudia Benito interpreten la parella d’amants més famosa de la història del teatre sense mirar-se i sense gairebé tocar-se. Reciten l’immortal escena del balcó mirant a públic i donant-se l’esquena. Dos intèrprets atractius que m’han fet vibrar (ella en teatre i ell en televisió) no van aconseguir que em cregués que estaven disposats a morir per fotre un clau. I aquest és l’eix de tota la resta.
Crec que l’error de base el trobaríem a una direcció que obliga els actors a moure’s en espais il·lògics i de difícil accés, que els fa trastejar constantment amb pals (i arriba al paroxisme a l’escena final, quan crea l’anticlímax més bèstia que recordo) o que no permet que dos amants es mirin als ulls. Una direcció més preocupada per mantenir una certa “coherència estètica” francament freda, que en construir personatges creïbles i anar a l’arrel dels seus sentiments i motivacions.
Sempre he pensat que Romeu i Julieta l’ha de fer una companyia ben jove, que encara tingui molt present la passió i la rauxa adolescent, quan tot és a vida o mort i només existeix l’avui. Vaig trobar a faltar tot això al muntatge de Projecte Ingenu. Una oportunitat perduda.
Pingback: Top Girls - Somnis de teatre