Sis personatges és un muntatge inclassificable amb una dramatúrgia que transita el gènere del fals documental per crear una obra amb tal càrrega de veritat que ens desarma. De fet, caminant de tornada a casa amb el Lluc (el meu company a la vida i a les platees) discutíem sobre si Tomás Giner, el protagonista absent, era un personatge real. Jo deia que sí, ell deia que no. Segurament tots dos tenim raó i, alhora, aquesta dada és completament intrascendent, perquè el que passa en escena durant Sis personatges és veritat, és veritat teatral i vital, és la veritat més pura que hom pot tenir davant del nas.
Sis personatges ens explica la biografia de Tomás Giner, un home que va viure i va morir als carrers de Barcelona fa 10 anys. Un home que va criar-se a un orfanat, va fer teatre, va conèixer la Gauche Divine de Barcelona i, fins i tot, va tenir un paper clau a les olimpíades. El coneixem a través de la mirada de cinc homes que van conviure amb ell en algun moment de la seva història. Cinc homes que no són actors professionals i que saben el que és viure al carrer i tot el que això comporta per a la salut física i mental. El sisé personatge és Marc Rodríguez, l’únic actor en escena, que és qui reparteix joc i ajuda a què els altres brillin (magnífica feina).
Sense escenografia, només amb la paraula i algunes projeccions Sis personatges presenta dues històries, una sobre què vol dir viure al carrer i com s’hi arriba, i una altra, que és la de la Barcelona dels darrers cinquanta anys, una història col·lectiva en la que tots ens podem situar i identificar. La unió de totes dues històries ens recorda que la gent que viu al carrer són tan barcelonins com nosaltres i que, en el fons, l’única cosa que ens separa és un cop de mala sort, una mala decisió i els privilegis dels que cadascú gaudim. La feina de tots els intèrprets és tan de debó que cal ser de pedra per no sortir commogut de l’Espai Lliure.
Sis personatges és l’exemple perfecte del que hauria de ser el teatre públic: un teatre per a tots, que estableixi una conversa amb la ciutat que l’envolta, que doni veu a aquells que mai no tenen altaveu i que qüestioni els privilegis i l’statu quo. Han prorrogat fins el 17 de juny, no està malament, però tan de bo hagin de tornar a fer-ho.