Després de veure l’any passat Fantasmes (històries de Pau i Justícia), tenia moltes ganes de veure què ens tenia preparat enguany el laboratori Peripècies, amb residència a la Sala Beckett i dirigit per Sergi Belbel, format per un nombrós grup de dramaturgs/intèrprets que treballen col·lectivament i exploren noves maneres de fer dramatúrgies amb peces curtes.
Com ja us avançava ahir quan parlava de Here, IF-FI juga amb el temps i la teoria de la relativitat per estructurar la seva dramatúrgia. Que dit així sona estrany però us asseguro que és més fàcil que no sembla.
IF-FI explica la història de dues famílies de Barcelona, els Fontanals i els Isern, entre 1898 i 1978, a través d’escenes curtes ambientades en diferents anys dins d’aquesta forquilla. Només arribar a la sala, els espectadors es divideixen en dos grups, uns aniran a veure la història dels Fontanals i els altres la dels Isern (en finalitzar, canviaran de sala per veure l’altra història). Però aquesta no és l’única diferència. Totes dues històries es narren en forma d’espiral. El centre d’aquesta espiral és el bombardeig de la plaça de Sant Felip Neri l’any 38. A partir d’aquí un grup d’espectadors veurà la història des del centre cap enfora (centrífug) i l’altre des dels extrems fins el centre (centrípet). A més, l’espectacle fa servir el número auri (el número fi) per estructurar les escenes. Així, l’escena central dura només 44 segons mentre que les escenes que transcorren en diferents anys augmenten la seva durada a mida que s’allunyen del centre seguint la proporció àuria (fins arribar als 8 minuts). També el públic, distribuit en cercle, s’apropa i s’allunya de l’acció al ritme de l’espiral, de manera que, quan som al centre, les escenes són curtes i els espectadors estem a sobre dels actors i viceversa.
Tot aquest artefacte escènic i dramatúrgic (que costa més de descriure que de viure, us asseguro que tot s’entén perfectament) està al servei d’una història que uneix aquestes dues famílies, alhora que fa un retrat de la Barcelona de l’època. Una història amb secrets i misteris, protagonitzada per un estrany i valuós rellotge i poblada per personatges ben interessants. Una història que, un cop presentada des del punt de vista de cadascuna de les famílies, acaba entrellaçant-se en una part final on tot el públic assisteix alhora al desenllaç en una mateixa sala.
En escena, un extens repartiment dona vida a tots els personatges. Destaca la feina dels protagonistes: Roc Esquius, Eloi Sánchez, Lara Díez i Laura Porta. Però també la de secundaris de luxe com Oscar Jarque i Agnès Busquets.
Amb una posada en escena despullada que donava tot el protagonisme al vestuari (un vestuari que jugava amb els colors per indicar pertinença i tenia l’equilibri perfecte entre època i atemporalitat), IF-FI és un experiment original, divertit i interessant, que juga amb les possibilitats del microteatre com a generador d’històries més grans i complexes. Amb una trama plena de girs, que potser s’allargassa una mica de més a la darrera part, IF-FI ens manté atents i fascinats durant gairebé tres hores. No és gens fàcil!