La primera cosa que em crida l’atenció quan entro a la sala Joan Brossa és veure l’Àlex Marteen (a qui fa anys que segueixo com a músic amb el seu grup Monsieur Cactus) assegut al terra vestit de captaire i amb un sintetitzador i altres instruments electrònics al seu davant. Un banc del parc domina l’escena i ell fa com que no ens veu mentre juga amb uns superherois de plàstic.
Comença l’obra i anem coneixent a poc a poc els protagonistes. Personatges amb una única cosa en comú, el parc on viu el captaire. L’ambient és dens com la mel i està carregat d’energia i de tota mena d’emocions. Un a un, anem descobrint aquest catàleg de fauna urbana que busca desesperadament, sense aconseguir-ho, connectar amb algú.
Una de les coses que més destaquen de Soliloquejar amb algú és la seva atmosfera. D’una banda, tenim l’Àlex Marteen que fa música electrònica en directe i aplica efectes de tot tipus als micròfons que fan servir els actors. De l’altra, el joc de llum i foscor de l’escena i el fet que els actors que no estan en llum es moguin a càmera lenta genera una certa sensació d’angoixa que encaixa a la perfecció amb el contingut del text.
Per la seva part, el repartiment, integrat per actors molt joves, fa una feina excel·lent i complicada, donant vida a uns personatges, alguns perduts i d’altres estranys, però tots fascinantment propers. Destaquen sens dubte Eric Balbàs i Marc Ribera, que interpreten dos matons de barri una mica pringats, i Miriam Marcet, amb el seu retrat d’una dona neuròtica que només surt de casa per passejar el gos.
Soliloquejar amb algú és original, fresca i està carregada de talent, tant en les interpretacions com en la dramatúrgia. Una mostra més del geni que creix a casa nostra.
A mi em va agradar molt i molt !!
Et segueixo les recomanacions….
Gràcies, Cristina! 🙂