Somni americà

Somni americà semblava comptar amb tots els ingredients necessaris per convertir-se en tot un èxit. La unió de La Kompanyia del Lliure amb Les Antonietes prometia un muntatge memorable.

Jo, de fet, que encara no havia anat a veure res de Les Antonietes (és estrany, ja ho sé, ni jo no puc explicar gaire per què), tenia moltes ganes de conèixer aquesta companyia i veure com treballaven. Crec que hauré d’esperar a formar-me una opinió amb un altre espectacle. Malgrat tots els (teòrics) punts a favor, Somni americà és un espectacle que no dóna la talla.

El principal problema del muntatge crec que és, sens dubte, el text. En aquest cas crec que l’autor, Oriol Tarrasón, comet un error que es pot donar quan, com és el cas, s’intenta fer una obra derivada del treball d’altres autors no contemporanis. La distància i la complexitat de la feina fan que qui escriu s’hagi de submergir en multitud de dades i textos per fer-se amb l’estil i l’esperit del que es vol explicar. De vegades, l’autor oblida que aquesta immersió la va fer en solitari i que el públic no té tota la informació que ell té al cap. Crec que a Somni americà li passa això. Estic segura que l’autor en sabia molt i tenia moltes coses per explicar, però el text deixa tants espais i dóna tantes coses per sabudes, que al final sembla que no diu absolutament res. Els personatges són esquemàtics, sabem molt poquet d’ells i de les seves històries, les relacions són tan simbòliques que esdevenen banals, els successos intenten ser tan paradigmàtics d’una època que resulten freds i, per últim, l’intent de comparar aquell moment de la història nord-americana amb el nostre moment actual fa que alguns personatges sonin anacrònics. Hi ha un monòleg del personatge interpretat per Mima Riera que podria llegir-se a qualsevol assemblea del 15-M però que, en llavis d’una dona dels Estats Units dels anys 20, sona estrany, irreal.

Pel que fa a les interpretacions, totes em van semblar força bones, si tenim en compte tot el que hem dit del text. Destaquen, al meu parer, David Verdaguer, envellit com per art de màgia; els sempre impecables Pol López i Javier Beltrán, i Arnau Puig, a qui no havia vist mai i em va semblar molt interessant en el seu paper d’amo del local amb un arsenal de frases enginyoses.

Somni americà prometia més del que vam veure al Lliure de Gràcia. Tan de bo la propera col·laboració d’aquestes dues (d’altra banda excel·lents) companyies tingui més encert.

 

Somni americà – Autor: Oriol Tarrasón a partir de textos d’Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O’Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams. Director: Oriol Tarrasón. Repartiment: Pep Ambròs, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera i David Verdaguer. Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 12/02/15. Fotografia: © Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Un tranvia anomenat desig - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.