Si Shakespeare hagués viscut als nostres dies, Titus Andrònic seria aquella pel·lícula gore de sèrie B que va fer abans de fer-se famós i que els més entesos consideren de culte malgrat que, bé, a veure, és una peli gore.
Podem buscar-li les voltes que vulguem, submergir-nos en el geni del Bard i cercar alguna mena d’explicació sobre la natura humana, però, al final, Titus Andrònic és una amanida de violència amb doble ració de crueltat que s’engega després que un home (perquè sempre és un home) cometi un acte de crueltat gratuït després de tota una guerra només per fer-se el milhomes davant del seu poble. A partir d’aquí tot es transforma en un tu vas matar-me el fill, doncs jo et desfiguro la filla i apa l’hi. Tot això fa que Titus Andrònic sigui una obra difícil de dur a escena com a tragèdia. Perquè és fàcil caure en la comèdia a poc que forcis una mica la situació als assassinats, o en el ridícul si et dediques a omplir-ho tot de sang a tort i a dret, o en l’absurd si la violència queda artificial…
Per això cal aplaudir la proposta d’Israel Solà com a director de la versió de Parking Shakespeare. El seu Titus Andrònic tenia tots els elements ben equilibrats per donar bons resultats. Sobrietat, violència, fredor i una bona solució per a les morts: aigua. És cert que, segurament, al parc (jo vaig veure la proposta al Teatre Grec) la cosa devia de ser encara més vistosa, amb els intèrprets arrebossats de sorra un cop molls, però fer servir l’aigua com a substituta dels cops i de la sang em va semblar una idea tan estètica com evocadora.
També el vestuari, de Clàudia Vila, em va semblar un encert. Amb els romans vestits de genets d’hípica i militars, i els gots com a golfistes (amb una picada d’ullet a la pel·lícula Funny Games) resultava senzill distingir els personatges (cosa que s’agraeix molt en aquest cas), i el conjunt estava, novament, carregat d’aquell toc d’elegància i sobrietat tan necessari.
En un repartiment majoritàriament masculí, cal destacar la feina de dues actrius: Georgina Latre, que interpretava amb encert el paper de Lavínia, la filla de Titus, a qui tallen les mans i la llengua, i Ester Cort, que donava vida a una Tamora cruel, inquietant i fascinant alhora. Tampoc podem oblidar a Ricard Boyle, en el paper d’Aaron, cervell pervers de la majoria dels actes de violència, que obria i tancava la peça i tenia el text més complex.
No sé si a aquestes alçades del partit val la pena o té gaire sentit seguir muntant un text com Titus Andrònic, que és poc més que un cant a la violència i la masculinitat tòxica. Penso que des de l’època de Shakespeare d’històries com aquesta se n’han fet de més, millors i més espectaculars. Però, posats a fer-ho, fem-ho així, si us plau.