El Teatre Grec de Montjuïc presta, des de 1976, el seu nom i el seu espai al festival de música i teatre més important de Barcelona. Així, any rere any, l’amfiteatre construït l’any 1929 amb l’excusa de l’exposició universal ha anat esdevenint sinònim de teatre, estiu i fresca. Una cita anual ineludible. Un entorn al qual associem bons records, i alguns de no tan bons.
Una mica com el que passa amb el parc de l’Estació del Nord des de fa 10 anys. Allà, l’any 2009, l’aleshores desconeguda companyia Parking Shakespeare estrenava el seu primer muntatge, L’amansiment de la fúria, amb més entusiasme que mitjans. A partir d’aquell moment, la cita amb les comèdies de Shakespeare ha estat, també, anual i el públic no ha fet més que anar creixent.
La coincidència en el temps del Festival Grec i les representacions de Parking Shakespeare (els dos esdeveniments tenen lloc al mes de juliol) va fer que, gairebé des del principi, la pregunta «per què no esteu al Grec?» fos habitual. Una demanda popular que, finalment, va rebre resposta enguany quan va presentar-se la programació del festival: Parking Shakespeare seria l’encarregada de tancar l’edició 2019 coincidint amb el seu desè aniversari com a companyia i amb una sessió doble de tragèdia i comèdia: Titus Andrònic i L’amasi(pa)ment de les fúries.
La setmana abans del gran dia quedo a El Timbal, centre d’operacions d’aquest any de la companyia els dies de funció, per parlar amb Pep Garcia-Pascual, director artístic i responsable de la idea original, i Ester Cort i Mireia Cirera, dues de les actrius que han format part del projecte des de la primera edició, perquè m’expliquin què significa per a ells el pas de fer teatre al carrer, al parc, a fer-ho a l’escenari del Grec. «Des del primer any, nosaltres hem parlat amb tots els directors artístics que han passat [Ricardo Szwarcer, Ramon Simó i Cesc Casadesús], però no ha estat fins ara, que han encaixat les peces. Es donava la coincidència que el Grec estava dedicat al món anglosaxó, la companyia feia 10 anys… Per nosaltres és la cirereta del pastís d’un any de celebració, la fi de festa», m’explica Garcia-Pascual. «Per nosaltres no és un premi, però sí un reconeixent, un “us ho heu guanyat”.» I el somriure de tots tres fa patent la satisfacció que senten després d’un camí que no ha estat fàcil.
Al cap i a la fi, Parking Shakespeare va néixer com a un projecte llargament acariciat, Pep Garcia-Pascual havia participat com a actor en un Shakespeare al parc durant una estada a Dublin l’any 2002 i s’havia enamorat de la idea, però també com a resposta a una necessitat: treballar com a intèrpret al mes de juliol a Barcelona. «Al juliol si no treballes al festival Grec, no treballes com a intèrpret. Llavors ens plantegem, per què no ens donem feina a nosaltres mateixos?». La guspira va saltar per casualitat, durant una conversa en una terrassa després d’una funció. «Era l’agost de 2008 i estàvem fent La Tanca, de Josep-Pere Peyró, al Versus Teatre de Barcelona, un muntatge que, a banda d’altres premis, va guanyar el Serra d’Or de crítica al millor text de teatre català. Era una obra estupenda, però no venia ningú perquè tothom preferia estar a l’aire lliure fent una canya que al teatre. I aleshores vaig pensar: i per què no fer les dues coses alhora?».
Bé, més o menys. La primera passa consistia en buscar còmplices, perquè si una cosa tenia clara Garcia-Pascual és que per fer realitat aquell projecte necessitaria la implicació de molts companys. Els va trobar. De fet, la companyia actual és pràcticament la mateixa del primer any. Quina va ser la reacció davant la proposta? Ester Cort i Mireia Cirera riuen en recordar-ho. «Sorprèn», confessa Ester Cort «però de seguida vam dir “anem-hi, encara que només sigui com a experiència, com a joc, com a ganes de fer alguna cosa diferent”. No pensàvem que tindria aquest recorregut». Després va arribar la part administrativa. De bon principi, l’Ajuntament no acabava d’entendre la proposta. No deixa de sorprendre que una iniciativa com aquesta, que fa molts anys que es du a terme en ciutats com ara Nova York, fos pràcticament desconeguda a la nostra ciutat, però el cas és que el primer any la companyia va obtenir un permís de Parcs i Jardins per fer servir l’espai de l’Estació del Nord i bones paraules per part de la Generalitat, que insistia en veure la materialització del projecte abans de fer res més (l’any següent la companyia va rebre el suport del Conca).
En l’ADN del projecte, des del primer moment, hi havia el carrer, la voluntat de fer accessible la cultura a tothom, el desig de fer teatre fora del teatre per arribar a un públic divers en un moment complicat. «L’any 2009 ja feia un temps que havia començat la crisi i la cosa anava malament, doncs què millor que la gent pogués tenir accés a la cultura quan potser havia de destinar els diners a una altra cosa». D’aquí sorgeixen el que la companyia anomena «aportacions voluntàries», el que més endavant va posar-se de moda amb el nom de «taquilla inversa» o que tradicionalment s’ha anomenat «passar la gorra». A les representacions de Parking Shakespeare ningú no està obligat a pagar com a públic i, de fet, «si arribés un mecenes i fes que el projecte fos viable, ni tan sols demanaríem les aportacions voluntàries», assegura Garcia-Pascual. «Aquest era el nostre objectiu inicial, que no hem aconseguit ni de bon tros, però, igualment, creiem que això és una cursa de fons.»
Però, a banda del romanticisme i la militància, treballar al carrer té els seus inconvenients. Especialment en un parc que no està pensat per acollir a una companyia de teatre de text. Per començar, cal trobar un lloc on canviar-se. Aquell primer any la solució variava depenent del dia. Entre setmana, ho feien a les oficines d’una empresa de tecnologia situada al carrer Wellington i propietat d’un amic de Garcia-Pascual. Els caps de setmana, quan l’empresa tancava, aparcaven dos cotxes al pàrquing de l’estació i es canviaven a dins. Per maquillar-se, havien d’anar als lavabos del mateix pàrquing. «El glamur de l’artista», recorden entre riures Garcia-Pascual, Cort i Cirera mentre m’ho expliquen.
Un cop solucionada la logística, el parc presentava els seus propis reptes. Tal com explica Cirera: «Cal fer un esforç molt més gran amb la veu. I també cal un punt de concentració extra perquè, és clar, quan no passa una ambulància, passa un helicòpter, o un gos». Ester Cort resumeix així la sensació: «El parc té una cosa que, cada any, quan hi vas a assajar hi ha un moment que fa mandra però, quan comences a fer funcions recordes per què ho fas: perquè té un punt de màgia. Al parc es crea un clima en tots els sentits (meteorològic i humà) que és màgic, perquè si no fos per això, les condicions són adverses: hi ha molt de soroll, has de cridar, no hi ha camerinos, lavabos…».
Res a veure amb el Teatre Grec. Deu anys després, la companyia transporta el seu esperit i el seu ofici a un espai a l’aire lliure a les antípodes del parc de l’Estació del Nord. Un teatre pensat com a tal, amb camerinos i equip tècnic i, sobretot, amb els mínims necessaris per no haver de preocupar-se de res a banda de la funció. Al Grec poden passar coses, com a tot arreu, però les probabilitats que passi una ambulància o que un gos travessi l’espai escènic són més aviat baixes. (El destí, però, que és juganer, va fer que durant L’amansi(pa)ment de les fúries una persona del públic hagués de ser atesa a la platea, sense que això afectés en cap moment la funció.)
Així, la nit del 31 de juliol una companyia nascuda (i viscuda) al carrer feia seu un escenari adaptat a l’ocasió. Va ser el mateix festival qui va proposar tancar la grada amb una de portàtil i reproduir així l’espai circular de l’Estació del Nord. Amb la grada de pedra plena només fins la meitat, i gràcies a l’ofici dels intèrprets, acostumats a treballar en un espai molt més hostil, els Parking Shakespeare van actuar sense micròfons i sense llums durant Titus Andrònic, tal i com fan al parc, i amb una il·luminació de mínims (sense gaires efectes) durant L’amansi(pa)ment de les fúries, que va començar quan ja era fosc. La idea des del primer moment era reproduir de la manera més fidel possible l’espai natural de la companyia, però era inevitable que hi hagués alguns canvis.
El més cridaner en el cas de Titus Andrònic era l’absència de sorra. El seu director, Israel Solà, comentava a la sortida que això havia generat un efecte inesperat. En la seva proposta, l’aigua era un element central. Solà feia servir aigua en totes les escenes violentes (abundantíssimes a Titus) per representar tant la sang com la mort. Al parc, l’aigua en combinació amb la sorra feia que una part dels intèrprets, especialment Georgina Latre (Lavínia) acabessin tacats de fang. Al Grec, la tarima va fer que es formessin petits tolls d’aigua, que reflectien a voltes el públic, a voltes els intèrprets, generant un mirall amb un potent i involuntari efecte dramàtic.
L’espai del Teatre Grec també va permetre a la companyia utilitzar els jardins per oferir un petit concert a la mitja part on, entre entrepans, tapes, cerveses i converses, es van poder sentir cançons i poemes de Shakespeare que han anat apareixent als muntatges durant els deu anys de la companyia.
Però el canvi més gran respecte a la versió al parc va arribar amb L’amansi(pa)ment de les fúries, el fi de festa definitiu i la declaració d’intencions més potent de tota la nit. Parking Shakespeare va triar enguany per celebrar el seu desè aniversari la primera obra que va representar al parc i, segurament, el text més masclista de Shakespeare (que, tanmateix, no destacaria per les seves idees feministes), i va decidir demanar-li a Carla Rovira, ella sí, feminista indiscutible, que li donés una volta. Per fer-ho, Rovira va decidir escriure un nou final que arrencava en el moment que al crit de «Que venen les feministes!», pronunciat pel personatge d’Hortensio (Òscar Jarque), apareixien en escena totes les actrius de la companyia amb passamuntanyes de colors a l’estil Pussy Riot, armes diverses (des d’un bat de beisbol a una metralladora) mentre sonava la cançó «Mantenlo patriarcal» del grup de rap / hip hop feminista IRA RAP. Però, és clar, el Teatre Grec era l’espai ideal per portar aquest final una passa més enllà, amb les dones matant William Shakespeare després de presentar els seus delictes i fer una «consulta popular» a mà alçada (durant la qual un número preocupantment alt de persones del públic va votar a favor d’indultar el Bard malgrat que portés uns quants segles mort i haver vist el que acabàvem de veure). Així, després del crit d’Hortensio, el que va aparèixer per totes les escales de l’amfiteatre va ser un grup nombrós de dones i nenes armades i amb passamuntanyes, que van distribuir-se entre el públic, i les quatre raperes madrilenyes que van interpretar la seva cançó a l’espai escènic i van deixar el públic força bocabadat. Una escena que va deixar clar que hi ha poques coses més subversives que un grup de dones armades i disposades a defensar-se.
El viatge del carrer al Teatre Grec ha estat llarg i, de fet, no se sap si aquesta actuació tindrà continuïtat en el temps o serà flor d’un dia. L’única cosa segura de moment és que els Parking Shakespeare tornaran al parc. Si serà amb comèdia, tragèdia o totes dues coses, o si tornaran a fer càsting obert com han fet enguany, un fet força insòlit a la nostra ciutat i que ha estat celebrat a la professió, ho decidiran en assemblea, com ho decideixen tot des de sempre. El que ha quedat clar després de la nit del passat 31 de juliol és que, de vegades, els projectes perifèrics aconsegueixen penetrar en el circuit oficial amb bons resultats. Enhorabona.
Reportatge fotogràfic: (c) Aitor Rodero. (www.aitorrodero-fotografia.com)
Reportage fotogràfic realitzat al Teatre Grec el dia 31 de juliol de 2019 durant el muntatge, preparació i funcions de Titus Andrònic i L’amansi(pa)ment de les fúries de la companyia Parking Shakespeare.
