Pensàveu que me n’havia oblidat, oi? No m’estranya. No puc ni explicar com he arribat al 18 d’agost sense escriure la crònica de La Gala d’enguany d’Assajar és de covards. No ho sé. Suposo que ha estat tot una cadena d’esdeveniments. Al cap i a la fi, si comptem els anys com els anys escolars o les temporades teatrals, el que va començar l’1 de setembre de 2018 i acabarà, per fi, el 31 d’agost de 2019 m’heu de creure que no ha estat dels millors de la meva vida. La part bona de tot plegat és que tinc bona memòria per les coses que m’interessen. I La Gala d’Assajar és de covards m’interessa molt. Així que som-hi!
El 30 de juny (fa MOLT) va tenir lloc la sisena gala anual d’Assajar és de covards, un espectacle on s’estrenen quatre micropeces de teatre acabades que han estat creades durant el mateix cap de setmana per equips de persones formats a l’atzar i que s’han tancat i han dormit al Tantarantana coordinades i cuidades per la Companyia Casa Real, creadores i productores de l’esdeveniment (per saber com va anar la tancada, conèixer tots els participants i els detalls organitzatius llegiu això). Les peces de teatre es completen amb un petit concert per part d’un combo inèdit format per quatre músics que s’han conegut també durant la tancada.
Com sempre, abans de començar l’espectacle va tenir lloc el pollocall, durant el qual el públic va poder fer-se fotos amb els participants que, malgrat les evidents ulleres, s’havien posat els seus millors vestits per a l’ocasió.
La Gala va arrencar amb l’espectacle Alexa, Cortana y Siri, escrit per Irene Hernanz, dirigit per Lluc Ubach i interpretat per Ana Palomo, Míriam Marcet i Marina Prat, que era la música del grup però, com que també és actriu, va acabar interpretant una de les tres assistents virtuals del títol. El text d’Hernanz proposava una pugna entre aquestes tres veus que responen els nostres dubtes i inquietuds des del mòbil, l’ordinador i altres dispositius. Mentre Siri (Marcet) és l’estrella, la nena mimada, la famosa, Alexa i Cortana s’han de conformar amb l’anonimat malgrat estar més preparades. El resultat, una comèdia surrealista on el moviment en escena (pensat per Ubach seguint una de les seves limitacions: un dels personatges havia d’anar a càmera ràpida i un altre, a càmera lenta) creava un ambient estranyat i poc humà. La limitació dramatúrgica en aquest cas (no podia haver-hi personatges humans) semblava feta a mida pel títol.
La següent peça de la nit, De la formació de la història del món amb més porno, va ser de lluny una de les més estranyes de la història d’Assajar és de covards (i no només pel títol, que va generar-se amb el teclat predictiu d’un mòbil). Joan Roca-Cusachs, dramaturg, i Laura Pons, directora, en col·laboració amb les intèrprets Javiera Valenzuela i Mireia Branera i el músic Bernat Gumà van crear una peça conceptual on el moviment tenia més pes que el text i s’establia un diàleg entre l’autenticitat i la construcció.
Després de la intensitat de De la formació de la història del món amb més porno, calia relaxar una mica l’ambient i així va arribar el moment de presentar els freelance, és a dir, totes les persones que formem part de la tancada però no sortim a l’escenari: tècnics, vestuaristes i escenògrafes, fotògraf, realitzadora i cronista. Un petit exèrcit amb dues finalitats: que els espectacles es presentin perfectament acabats (amb llums, vestuari, escenografia i tot el que calgui) i explicar tot el que passi (encara que sigui mes i mig tard, ehem). Després de presentar-nos a totes i rebre els nostres «UE!», l’Aitor Rodero i jo vam presentar els cartells de les quatre obres de la nit que havíem fet a quatre mans durant el matí i que, per celebrar que La Gala tenia lloc el cap de setmana de l’Orgull, en ajuntar-se, formaven la bandera LGBTIQ+ (són els que encapçalen aquesta entrada, com ja us heu imaginat). Visca el collage!
A continuació, l’escenari es va omplir de bròquils, accent rus i música de guitarra amb S’ha acabat el bròquil, escrita per Irene Julve, dirigida per Marta Aran, interpretada per Marc Homs i Diana Hermoso i amb música original d’Albert Martí, que també va aportar les seves dots d’actor. La limitació dramatúrgica demanava que el text expliqués dues històries paral·leles i Julve va superar amb nota el repte. En escena vam veure, d’una banda, una boda vegana que es suspèn per infidelitat del nuvi amb la millor amiga de la núvia (big drama) i, de l’altra, un cuiner rus que no entén res perquè es pensa que el bròquil que s’ha acabat és el que havien de servir al dinar de la boda. La direcció dinàmica i original d’Aran van fer la resta i, en escena, el talent de Diana Hermoso i d’un Marc Homs inoblidable com a cuiner rus accelerat i amb un ganivet a la mà, acompanyats d’un Albert Martí magnífic com a trobador van arrodonir una història tendra i divertida a parts iguals.
A més, a la presentació d’aquest grup va donar-se un fet que, potser, hauríem de veure més sovint: Raquel Loscos va pujar a presentar amb una de les seves filles a coll. Així, sense dir res, sense convertir-ho en notícia. Conciliant a sac i normalitzant encara més. Perquè es pot ser mare i pollastre, esclar que sí (encara que és esgotador, respecte absolut per la Loscos!).
La part teatral de la nit la va tancar, i de quina manera!, Tribunal Superior de tu prima, escrita per Aleix Fauró, dirigida per Denise Duncan i interpretada per Alberto Amayuelas i Chap Rodríguez amb la col·laboració especial d’Àrid com a MC i, bàsicament, reina i presidenta del que vulgui. La història, que havia de tenir 15 moments d’apart (resolts brillantment per Fauró al text), havia de transcórrer de manera que els personatges només parlessin a 5 dits o 5 metres de distància, circumstància que Duncan va portar fins les seves darreres conseqüències còmiques i tràgiques. El context, una parella homosexual en una època i un lloc hostil, amb Stonewall de fons. La química entre Amayuelas i Rodríguez i el final amb ritme de rap interpretat per Àrid i que era, ni més ni menys que una reivindicació de l’orgull LGBTIQ+ van fer que, durant els aplaudiments, hi hagués més de dos i més de vint ulls humits. Momentàs.
Just abans de començar els concerts vam celebrar la irrupció de la Cejotilla acabada d’arribar d’un altre teatre de Barcelona on estava fent temporada. L’alegria i l’emoció de Blanca Garcia-Lladó per poder venir a gaudir, ni que fos del final, d’una Gala que va estar ajudant a organitzar ens va contagiar a totes. Les seves paraules ens van arribar al cor.
I després d’aquest moment, el concert: Bernat Gumà, Marina Prat, Albert Martí i Àrid van formar un combo insòlit pràcticament sense assajar on tots quatre van demostrar el seu talent, la seva generositat i el seu carisma. Començant pel hitazo Yo quiero bailar (toda la noche) i seguint amb algunes cançons de Marina Prat i Albert Martí, la química i el bon humor van estar presents des del primer minut. De debò, si mai podeu gaudir-los (per separat, perquè junts només van actuar aquella nit, ELIS ELIS) no us els perdeu.
I per acabar el concert, invasió de pollastres a l’escenari, algunes llàgrimes (les meves, per exemple) i We are the World, We are the Children, La Gala s’acaba en 3, 2, 1, ara i corre cap al hall del Tanta. Després van venir més llàgrimes, abraçades estretíssimes, petons i més petons, recollir trastos, beure cervesa, sopar i no voler marxar a casa malgrat estar esgotades. Però és que La Gala és molta Gala. I viure-la un cop l’any, un privilegi.
Gràcies, pollastres!!