Comença la nova temporada teatral 2019-2020 i una de les sales més matineres ha estat el Teatre Tantaranta, que inaugura la seva programació amb Persones Potencialment Perilloses, una peça del Cicló signada per la companyia Produït per H.I.I.I.T (Distància, Hàbitat (Doble penetració)) que s’estrena al Cicle de Companyies Independents en Residència (que, sembla mentida, però ja té cinc anys de vida).
Persones Potencialment Perilloses és una feina ambiciosa que combina teatre de text, rap en directe i una sèrie de temes universals com la violència, la mentida, la traïció o els somnis per teixir el que el programa de mà presenta com una metàfora del mecanisme que fa créixer el feixisme. La història gira al voltant d’una mare i una filla que viuen juntes amb el seu gos. La filla ha deixat la feina per perseguir el seu somni de fer música amb el seu xicot. La mare és vídua i està dedicada en cos i ànima als seus fills. Però tot això canvia quan el fill gran torna a casa després d’una ruptura sentimental, la seva relació amb el gos no és bona i aquest fet desferma la tragèdia.
L’ambició que demostra Persones Potencial Perilloses és alhora el seu més gran encert i el seu taló d’Aquil·les. D’una banda, Roger Torns, autor i director de la peça, crea (com és habitual en ell) un espai escènic interessant, que treballa en dues alçades, amaga més d’una sorpresa i contribueix des de l’inici a generar una sensació d’incomoditat i estranyesa claus per posar el públic en situació. Un espai que també funciona com a escenari per a les cançons de rap en directe (interpretades amb força i caràcter per Laura Daza), que funcionen com una mena de cor grec, un contrapunt visceral a un text més aviat fred, quirúrgic. Una combinació arriscada que funciona perfectament (malgrat que l’acústica del Tantarantana potser no és la millor).
Malauradament, aquesta mateixa ambició esdevé un problema quan arribem al text. Persones Potencialment Perilloses intenta crear una metàfora però, potser sense voler, es distreu en detalls i abandona massa ràpid el tema central. Així, en comptes d’una metàfora sobre l’auge de les idees feixistes (centrada en la construcció de la por a tot allò que es percep com a diferent) ens trobem amb una faula sobre la família i les seves mancances, la persecució dels somnis i la necessitat de pertànyer, amb tocs del que em van semblar algunes idees antiespecistes. El problema d’això no és el canvi de rumb (molt sovint les històries adquireixen vida pròpia i se surten del camí inicial), sinó que aquest no culmina i ens trobem amb una narració que no acaba de ser conscient de sí mateixa, que no sembla capaç de saber què ens ha vingut a explicar.
Malgrat això, Persones Potencialment Perilloses és, com acostuma a passar amb tots els treballs de Roger Torns, una feina interessant, inconformista i experimental. Suposo que és precisament això el que em fa tornar a veure les seves propostes una vegada i una altra.