Si ja té mèrit adaptar al teatre una novel·la epistolar com Els sofriments del jove Werther, encara en té més fer-ho amb un llenguatge escènic modern i arriscat on la tecnologia té un paper important (que no protagonista).

Però això és exactament el que fa Abel Vernet en el seu Volver a Werther, on el protagonista del títol no escriu cartes al seu amic Wilhelm sinó que s’hi comunica mitjançant Internet amb vídeos i videotrucades dels quals els espectadors en som testimonis privilegiats.

Aprofitant les possibilitats que ofereix l’Àtic 22, Vernet situa l’acció en dos espais, un d'”amagat” que només veurem a través de la càmara de l’ordinador de Werther, i un altre de proper, que veiem de primera mà. Això comporta una gran complexitat a nivell de llums, so i càmeres que, malgrat el que podria semblar, funcionen amb fluïdesa i precisió en tots els moments, i no distreuen de l’acció sinó que l’acompanyen i la complementen. No sempre trobem tecnologia tan ben posada sobre l’escenari.

Però, al marge del desplegament tecnològic i de l’esplèndida adaptació del text, que queda reduït a una hora de muntatge que transcorre amb ritme impecable, la història de Werther és la de sempre, pur Sturm und Drang, tempesta i ímpetu, passió i romanticisme. Una forma de veure el món pròpia d’una altra època amb uns altres principis.

En escena, Oriol Escalé i Cristina Martínez interpreten la desgraciada no-parella protagonista amb la intensitat i la contenció que demana la història.

Volver a Werther aconsegueix tocar una partitura de 1774 amb instruments del segle XXI i que la música no només soni bé sinó que resulti interessant i evocadora. Una bona demostració de com n’és d’important l’adaptació quan parlem dels clàssics.

Volver a Werther

Companyia Asceptual. Direcció i dramatúrgia: Abel Vernet. Repartiment: Oriol Escalé i Cristina Martínez, amb la col·laboració especial d’Arnau Puig. Fotografia: Ignasi Montserrat.

Sala: Àtic 22. Teatre Tantarantana. Data: 07/03/2017.