Woyzeck

Els Parking Shakespeare compleixen aquest 2019 10 anys de trajectòria. Deu anys, que es diu ràpid, fent comèdies del Bard al parc de l’Estació del Nord els estius i altres textos en espais no convencionals alguns hiverns. De tots els Parking d’hivern el de més èxit fins ara havia estat aquest Woyzeck en versió de Marc Rosich i, per això, van decidir recuperar-lo per celebrar la seva primera dècada de vida.

És just que comenci dient que Woyzeck em sembla un text interessant, però més com a lectura que com espectacle. Entenc el valor d’una obra que es planteja la deshumanització del pobre per part dels rics, la discriminació com a precursora de la follia i la precarietat com a font de desgràcia. Però la solució a la que arriba Woyzeck per acabar amb el seu patiment (l’assassinat de la seva parella) em sembla poc interessant. Davant un món ple d’homes poderosos que l’ofeguen (el metge, els comandaments militars…), Woyzeck decideix matar la seva dona, tan víctima com ell de la misèria, com a venjança per la seva infidelitat. I després, en aquest cas, es suïcida. El mateix que malauradament llegim als diaris setmana sí, setmana no. Entenc la bona intenció de la reflexió que proposa el text, però, a aquestes alçades del partit, no em ve gaire de gust empatitzar amb l’agressor, per molta víctima que sigui ell també.

Dit això, el muntatge em va semblar molt interessant quant a interpretacions i posada en escena. En un espai pràcticament diafan, l’única constant era la figura de Pep Garcia-Pascual, que interpretava el fill de Woyzeck, assegut sobre un enorme radiocasset a un dels extrems de l’espai escènic, un passadís estret i a dos vents. El nen, en la seva ingenuïtat esdevé el guia i el mirall del públic, marca el ritme i posa música a cada moment i, encara més important, a cada transició. La resta del repartiment, que mai no acaba de sortir d’escena, l’acompanyen a moments i, de vegades, l’ignoren. El conjunt esdevé tan inquietant com el text mateix i aconsegueix transmetre amb encert l’angoixa del protagonista i l’ofec que suposa viure en aquell poble i en aquelles circumstàncies.

Sincerament, tinc tots els dubtes sobre la conveniència de muntar un text com Woyzeck en el context actual, no tant pel seu tema central, que em resulta interessant, com pel final que proposa (que em pregunto si no es podria estripar de dalt a baix), el que sí que puc dir és que la feina dels Parking Shakespeare i de direcció em va semblar interessant, una autèntica demostració d’ofici d’una companyia veterana.

Woyzeck
Versió i direcció: Marc Rosich. Intèrprets: Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Àlvar Triay. Ajudant de direcció: Montse Butjosa. Música: Òscar Castellà. Vestuari: Marc Rosich. Il·luminació: Xavi Gardés. Producció i comunicació: Aina Bujosa. Fotografia: Aitor Rodero.
Sala: Centre Cultural La Farinera del Clot. Data: 30/01/2019. Fotografia: (c) Aitor Rodero.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.