Doncs ja hi som. Arrenca la temporada teatral més estranya que recordi, en l’any més surrealista de la meva (i segurament nostra) existència. En un món on les certeses són cada vegada menys certes, saber que encara em puc refugiar a una platea em dona certa tranquil·litat.
D’altra banda, amb els aforaments reduïts i les mesures de seguretat i higiene, ara mateix un teatre és probablement un dels llocs tancats més segurs on passar una estona. Mascaretes, gel, distància, silenci i una escrupolositat que, ja em perdonareu, però costa de trobar a d’altres llocs. Us ho explico perquè sospito que molta gent té recances lògiques sobre sortir de casa per qualsevol motiu que no sigui ineludible. Ho entenc. Jo també he reduït dràsticament les meves sortides i els meus cercles socials. Però si el teatre és una de les coses que us alegren la vida, no hi renuncieu. Hi ha molta gent treballant molt dur perquè les sales siguin espais segurs. Confieu en elles.
I això em porta al primer muntatge de la meva temporada que, a més, em va permetre tornar a gaudir del teatre «de prop» que havia abandonat la meva vida al març (el Grec es va curar en salut i només va programar a sales grans). Parlo de 200.000 mujeres, l’espectacle que inaugura temporada a la Sala Fénix.
El número del títol fa referència a l’estimació sobre el número de dones assassinades a Europa durant l’Edat Moderna acusades de bruixeria. Anna Tamayo (a qui potser recordareu de Cándida) i Ángela Palacios (que potser coneixeu de Mirta en espera), signen una dramatúrgia que ens fa viatjar enrere en el temps, però no en l’espai, per imaginar com van tenir lloc aquests successos en un poble qualsevol de casa nostra i quines dinàmiques s’establien entre tots els implicats. Una feina documentada i interessant que ens posa a la pell de diferents dones i ens planteja els seus problemes, les seves mancances, les seves contradiccions i, sobretot, ens mostra un context molt concret amb unes condicions molt concretes.
La protagonista absoluta del muntatge és Anna Tamayo, que dona vida a totes aquestes dones sense perdre mai peu, amb una finesa i un precisió espectaculars. La seva feina de transformació és total, des de la veu al moviment, passant pel vestuari, i ens permet com espectadores no perdre mai el fil i empatitzar amb totes elles, entendre els seus punts de vista i la seva problemàtica.
Acompanyada d’una escenografia senzilla però versàtil i evocadora i de la música d’Alba Rubió per acabar d’arrodonir el conjunt, 200.000 mujeres és un muntatge humil en les formes però potent en contingut i talent, que sap aprofitar el que té per connectar amb el públic i que confia en les eines interpretatives de la seva protagonista, que les té i en escreix. Teatre de prop, interessant, compromès i de qualitat. Jo no puc demanar més.