Em nego a començar totes les entrades dedicades a aquest Grec parlant de l’anormalitat de la situació. Sabem el que hi ha: distàncies de seguretat, una lleugera paranoia, dificultats, incertesa, etcètera. Som conscients que crear el que sigui en aquestes circumstàncies és, en el millor dels casos, difícil, però malgrat això no hauríem de fer servir el que passa com excusa per perdonar-ho tot. El món és estrany, ho sabem, però si no estem en condicions de tirar endavant un espectacle millor assumir-ho, fer un pas al costat (perdoneu l’expressió) i esperar que els vents tornin a ser-nos favorables. I en això pensava jo ahir a la nit mentre veia el muntatge de Carme Portaceli No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti).
De fet, des d’un punt de vista estètic i de posada en escena, No passa cada dia… em va semblar un encert. A l’espai escènic signat per Paco Azorín trobàvem els intèrprets repartits en cadires separades sobre unes tarimes laberíntiques o junts a nivell de terra amb mascaretes florals, treballant amb micros d’ambient o de mà (aquests coberts per una mena de preservatius de plàstic que posava i treia cada intèrpret abans de parlar-hi, seguretat sanitària obliga) i acompanyats d’unes visuals projectades al fons, algunes creades en directe amb pintures (que van arribar a distreure’m de l’acció en més d’un moment), en un disseny de Miquel Àngel Raió.
El problema és que tot aquest desplegament escènic estava al servei d’una dramatúrgia caòtica, a voltes desconcertant, formada per fragments agafats una mica d’aquí i d’allà sense que el conjunt aconseguís transmetre cap mena de missatge, ni de sensació, ni d’idea de globalitat, com si assistíssim a l’exploració d’un calaix dels mals endreços on tot hi té cabuda perquè el teatre parla de la vida i, al cap i a la fi, doncs això.
Per trencar el ritme vam gaudir de les veus de les meravelloses Sey Sisters, que son capaces d’aixecar qualsevol instant amb el seu talent, i de les viscerals coreografies de Sol Picó, però, en tots dos casos, les seves intervencions no aconseguien esborrar la sensació de que tot transcorria una mica per atzar, perquè, per què no. La conclusió del muntatge, amb Nao Albet reprenent el seu paper a Esperant Godot (acompanyat per l’ocasió d’Eduard Farelo) va ser la cirereta d’un pastís que va tenir moments interessants, perquè quan els textos i els intèrprets son bons sempre surt alguna cosa, però que també va estar farcit d’escenes completament intranscendents.
Quan baixava de la muntanya de Montjuïc no vaig poder evitar plantejar-me què ens havia intentat transmetre Carme Portaceli amb aquest No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti) i, malauradament, encara ara, no sé què respondre’m.