Miro el calendari, veig que demà és el corral de gener i jo encara no us he parlat del de desembre. Haurem de posar-hi remei.
Poder assistir a la prèvia d’aquest Assajar és de covards em va donar l’oportunitat de presenciar un d’aquells moments de màgia, gairebé eteris, que només sorgeixen a la sala d’assaig, quan un text agafa vida encarnat per una intèrpret, en aquest cas, la Núria Bonet, i sembla que el món s’atura i que res no existeix fora d’aquelles quatre parets. «Tot és art si hi parem l’atenció suficient», deia ella, i les paraules ressonaven a la sala gairebé a les fosques i sense públic com si fos una mena d’auguri.
«Obrim d’aquí a 5 minuts», una altra veu, fluixeta, la del Salvador S. Sánchez va venir a recordar-nos que aquell públic absent estava esperant i que era hora d’obrir. A continuació, va marxar arreglant-se la camisa hawaiana i les flors del cap.
Què? Bé és que a l’Assajar és de covards de desembre, el dress code va ser un altre dels clàssics del corral: caribeño. Una idea sorgida d’un malentès quan, fa temps, una de les staffes va proposar fer un dress code navideño. El motiu pel qual la Sara Sansuan, la Rocío Manzano i el Salva anaven amb roba d’estiu a ple hivern el va resumir molt bé la Sara durant la presentació: «Ho vam fer un cop i ho hem fet sempre». Una actitud aplicable a moltes de les litúrgies del corral, des de la corrua d’activitats de la pausa (pipi, piti, kiki, chirri!) a la cançó de tancament. Tradicions paganes creades sobre la marxa.
Les lectures de desembre van ser dos fragments d’obres de La Virgueria, signades per Aleix Fauró (que va venir al corral) i Isis Martín (que dissortadament no): El missioner i Com menja un caníbal. Els responsables de portar-los a escena van ser la ja anomenada Núria Bonet i el Chap Rodriguez, sota la batuta de Joan Albinyana. Pel primer text, que parlava de com el capitalisme, i potser també la nostra falta de ganes, ha fet que tots escoltem la mateixa música, ens van portar a una festa d’empresa amb karaoke on dues persones eufòriques i perjudicades reflexionaven en veu alta sobre temes filosòfics. Una escena feta a mida de l’energia explosiva i boja del Chap, que té un riure contagiós i sempre reconeixible. Pel segon text, el que ens havia emocionat a tots a l’assaig, l’Albi va fer seure el públic a la platea per assistir al funeral del Luis. I mentre la Núria recitava un panegíric preciós amb una elegancia i una delicadesa que feien dubtar que fes només una hora que coneixia el text, el Chap l’acompanyava com un petit eco. I sí, va ser igual de preciós que a l’assaig, però ara amb més públic, tots embadalits.
Mentre tot això passava, el Marc Torrecillas estava assegut a un raconet de l’escenari fent dibuixos en directe, cosa que va fer durant les primeres temporades d’AEDC (els podeu veure al seu compte d’Instagram, són flipants, plens de vida); i l’Aitor Rodero, un nom que si sou lectoris d’aquest blog de fa temps us sonarà, un dels meus fotògrafs d’escena preferits, ens fotografiava discretament, com un ninja, i capturava tots aquests instants efímers (podeu veure el resultat aquí, la cinquena foto del carrussel és del moment que descric a l’inici de l’entrada).
Després de la pausa, la Carla González va fer un magnífic concert amb el seu contrabaix… del que, un cop més, només vaig poder veure la darrera cançó, perquè em vaig tornar a apuntar a la jam session. Us juro que no era la meva intenció, però va venir la Yaiza (pollastre de la Gala de 2023, entre altres coses) i clar, com dir-li que no… La reversió del Missioner va acabar convertida en una reivindicació laboral d’un grup de currantes a un sopar de Nadal, quan intenten pillar el «jefe» una mica borratxo, a veure si colen les seves demandes. La reversió de Com menja un caníbal, en la que jo vaig participar, va transformar-se en un d’aquells enterraments estil anglo on diferents personatges vam parlar del difunt i vam descobrir una sèrie de coses poc afalagadores sobre ell, pobre!
Després, abans del We are the World, We are the Children, en el moment d’autobombo, on la gent de la Casa Real dona espai perquè persones amb projectes creatius els expliquin breument per fer-se publicitat, vam conèixer a la bona gent de Creuant en Vermell, que tenen un pòdcast anomenat Els apuntadors podcast!, on parlen de teatre, sobretot de les obres que van a veure. Són joves, són eixerits i són un amor, així que aneu a sentir-los!
D’aquest Assajar m’enduc molts moments molt emotius i, sobretot, una frase que va dir la Rocío Manzano (que en sap molt): Lo haremos con amor, que es donde está la excelencia.
Doncs ja ho tindríem.
Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Desembre
Dramatúrgia: Isis Martín i Aleix Fauró. Direcció: Joan Albinyana. Interpretació: Núria Bonet i Chap Rodríguez. Música: Carla González. Fotografia: Aitor Rodero. Dibuix en directe: Marc Torrecillas. Disseny: Roc Olivé. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 16/12/2024.