Ara que ja fa uns quants anys que hi vaig, Tàrrega s’ha convertit per mi en un espai que el meu cervell i el meu cos associen als records dels estius de la infància, que passava a un càmping on cada any em retrobava amb la mateixa gent. I malgrat que els ritmes eren sempre els mateixos, els esdeveniments, en canvi, eren impossibles de preveure. 

Suposo que per això els espais coneguts però inesperats, els que queden fora de la rutina malgrat contenir guions coneguts em fan sentir una pau especial. I suposo que per això, per mi, Tàrrega i la seva fira són un indret de felicitat. Quatre dies que esgoten el meu cos i omplen les piles del meu esperit. Unes minivacances en una època en la que jo no en faig (alguns autònoms fem vacances en temporada baixa) i envoltada de persones amb qui m’agrada passar temps i que de vegades no veig tant com voldria.

Per mi FiraTàrrega és més que arts de carrer, potser precisament perquè tot el que em passa durant aquests quatre dies gira al voltant d’elles. No sé si se m’entén.

El cas és que dijous, com ja és tradició, vaig arribar a Tàrrega amb una maleta plena de coses de pluja, que al final no vaig haver de fer servir, i, després de deixar-ho tot a la casa on he estat dormint, vaig enfilar cap a Sant Eloi amb moltes ganes de retrobar-me amb una companyia de la qual tenia molt bon record. Si vau anar a FiraTàrrega l’any 2018 es molt provable que recordeu una trilogia d’espectacles de carrer, dos d’itinerants i un de fixe, titulats Le nid, L’envol i Issue de secours, que abordaven el fet vital i el pas del temps des de la perspectiva dels nens, els adults joves i els ancians respectivament, i que van ser sens dubte la sensació d’aquella fira per la seva qualitat i capacitat per emocionar-nos.

I ja sé què de vegades tenir les expectatives massa altes pot anar en contra d’un espectacle, però no crec que aquest fos precisament el cas. En aquesta edició, la companyia Adhok, que és la creadora d’aquest muntatges, presentava Qui-Vive, un espectacle itinerant on acompanyàvem a una parella des del moment en que es coneixien a la vintena i tenien descendència (he estat a punt d’escriure decidien tenir descendència, però no es plantejava com una decisió sinó com un fet de la natura) fins que feien cinquanta anys i ho celebraven amb una festa. L’espectacle era itinerant i feia servir un toro d’aquests de moure palets com a eix de la seva escenografia, una idea original i molt ben executada, ja que explotaven totes les possibilitats que els donava el vehicle. En escena teníem dos intèrprets principals, la parella heterosexual protagonista, i tres de secundaris, que també feien funcions de regidoria i suport. La història s’explicava amb escenes de moviment, les millors en la meva opinió, i de text, que era on la cosa per mi patinava una mica. Llocs comuns, com el desig d’eludir les responsabilitats de la paternitat, ni que sigui de tant en tant, amb aquesta idea que tenir descendència és una condemna que cal assumir; comentaris suats sobre el procés d’envelliment (que si les canes, que si la panxa, que si la disfunció erèctil), tot amb un estil d’acudit fàcil, de comentari de barra de bar. No estava malament, però no tenia cap rastre de la delicadesa, la subtilitat i la bellesa de la trilogia de 2018, sinó que més aviat era una mica una col·lecció d’esquetxos amb els que em va resultar molt difícil connectar (potser també perquè jo no tinc fills ni una vida tan «tradicional» com la que retrataven).

Tan bon punt va acabar Qui-vive i sense temps com aquell qui diu ni de fer un glop d’aigua, vaig seure en el mateix parc de Sant Eloi a veure Carena, un espectacle de funambulisme creat i interpretat per Mariona Moya, La Córcoles, que jo vaig definir quan va acabar a com dansa-funambulisme i ara, llegint la sinopsi de l’espectacle (que sempre llegeixo al mes de juliol quan demano les entrades i procedeixo a oblidar per sorprendre’m durant la fira) veig que no anava gaire errada. Carena és un espectacle que no només vol meravellar el públic amb el virtuosisme de l’artista sobre el cable, sinó també explicar una història, portar-nos a un estat mental. Amb un ritme pausat, unes imatges molt treballades i una posada en escena extremadament elegant en tots els aspectes, Carena és un d’aquells espectacles que et fan baixar revolucions i gaudir del que passa davant dels ulls. La foscor del parc i els arbres que feien d’escenografia ho van acabar d’arrodonir tot.

I de Sant Eloi, corrent cap a l’Hort del Barceloní o, com es coneix informalment, «la tassa», un espai a la vora del riu on Sol Picó presentava el seu Carrer 024, un espectacle on lis intèrprets treballen sobre unes grans plataformes amb rodes que es van movent per l’espai que ocupa el públic dempeus generant una mena de dansa entre uns i altres. La idea és bona i molt espectacular, ja que permet que lis intèrprets estiguin molt visibles i molt a prop, però crec que la idea de moure aquestes estructures en un espai molt ple de gent (com era el cas) s’ha de polir una mica, perquè vam tenir algun moment complicat i, a banda, la necessitat d’estar pendent de si alguna estructura avança en la teva direcció fa que et distreguis del que passa sobre les estructures. Res que no es pugui solucionar, però. Dit això, Carrer 024 ens va regalar unes quantes imatges espectaculars, sobretot en els moments que les ballarines es mouen com pènduls amb els peus fixes i també quan penjaven com quadres sobre una paret vertical amb pals de ferro que els permetien adoptar tota mena de postures. 

Després de Carrer 024 volíem anar a veure Acts of liberation: Love for free, però va ser impossible. L’espai triat, la plaça dels Àlbers, estava ple a vessar quan vam arribar. Què hi farem. No es pot fer tot, ni a Tàrrega ni enlloc. Tampoc no em queixaré, perquè això em va permetre anar a ballar a la plaça de les Nacions amb un grup de versions molt jove (la majoria menors d’edat) que havien muntat un repertori de temarrals de l’època dels seus pares que, m’hi jugo un pèsol, tenen la meva edat. La típica activitat que no trobaràs al programa de FiraTàrrega, però que també forma part de la fira (després que per què acabem tan cansades…).

Divendres vaig començar el dia amb l’artista lituana Marija Baranauskaité-Liberman i The Duck (Show) Performance, una proposta que combinava l’humor absurd, el clown, la passejada contemplativa i l’observació d’ànecs en un espectacle que començava amb una conferència divertidíssima i esbojarrada sobre art contemporani i els avantatges dels performers no humans, després de la qual havíem de sortir a caminar per Tàrrega amb la cadira de fusta enganxada al cul (cosa que ens feia adoptar a totis una postura com d’aneguets caminant per la ciutat), parant per badar una mica aquí i allà, fins arribar a una zona del riu on hi viuen uns ànecs. Confesso que a aquestes alçades de la pel·lícula ja he fet a Tàrrega més de tres i més de quatre passejades performatives que m’han obligat a mirar aquesta ciutat des de molts punts de vista (cosa que suposo que contribueix a l’amor que li tinc), per això m’encanta que encara em puguin sorprendre amb aquest dispositiu que, en el fons, sempre té el mateix objectiu: recordar-nos que la vida no passa tan ràpid com passem nosaltres per ella.

Sospito que aquest esperit contemplatiu se’ns va contagiar perquè, malgrat era d’hora, vam decidir anar a dinar amb tranquil·litat i fer una altra de les coses que més ens agraden de FiraTàrrega que és ajuntar a una mateixa taula a amics, coneguts i saludats i veure què passa (spoiler: acabes fent noves coneixences i tenint converses interessantíssimes amb altres persones del sector amb qui potser no hauries coincidit en un altre context). 

Després de dinar vam tornar a pujar a Sant Eloi (enguany hi hem anat bastant) per meditar amb la Cristina Maldonado sobre com recordem els nostres difunts i com volem ser recordades. Un Juego infinito, que es com es deia aquesta proposta, que, com ja he dit, no és un espectacle, tampoc és una performance, sinó que es pot explicar com una meditació guiada i activa que ens dirigeix a la creació d’una petita instal·lació artística mentre ens connecta amb la nostra pròpia mortalitat. Em va semblar una idea interessant i ben confegida, tenint en compte que s’aborden temes delicats. La decisió de fer-ho en un entorn natural, a l’ombra dels arbres i amb la ciutat als nostres peus també va ser tot un encert.

El contrast entre el primer muntatge de la tarda de divendres i el segon no podria haver estat més gran. De Sant Eloi vam baixar al poliesportiu a veure Perdón de Losinformalls, una performance amb molta dansa que a estones explorava la frustració i la pèrdua que comporten els processos creatius i a estones eren dos homes blancs queixant-se una mica de que ja no es pot dir res i demanat perdó per existir. Un espectacle que, com qualsevol «gamberrada» va tenir moments divertits, però que reconec que jo hauria preferit més realment transgressor i menys anem a fer el brètol. Qüestió de gustos.

Amb el pols accelerat per Perdón (que també es va dedicar a espantar una mica al públic amb pistoles de cors d’espuma i extintors) vam fer via cap a Cal Trepat per veure un muntatge titulat Odissees de la companyia La Mecànica, que arrencava amb una petició al seu públic: que descarreguéssim una aplicació als nostres mòbils, diferent en funció del nostre any de naixement. Un cop fet, accedíem a un espai tancat i amb una il·luminació molt suau, on destacaven unes formes polièdriques fetes a terra amb cinta fosforescent. A partir d’aquí l’espectacle barrejava la dansa amb la participació del públic, dinamitzada per l’aplicació del telèfon, per reflexionar una mica sobre l’edadisme i com les persones més grans tendim a menystenir les més joves i adolescents amb aquell comentari que són uns mantes i uns brètols que ja va dir en el seu moment Aristòtil. Una posada en escena original per a un muntatge dolç, en algun moment una mica ingenu, però també entranyable i bonic. Amable. Venint d’on veníem, el contrast va ser molt gran i jo, personalment, el vaig agrair. També em va agradar molt la protagonista, Sienna Vila, una d’aquelles intèrprets que tenen una llum especial.

De Cal Trepat vam tornar a pujar a Sant Eloi per veure la instal·lació Incendis, de la companyia Ça Marche, i aquí és on les coses tècniques del directe, que de vegades donem per segures, van fallar. Malauradament per la companyia, un complicat dispositiu de llums, fum, so i segurament més coses que havia estat funcionant als assajos va deixar de fer-ho a l’estrena i van haver de cancel·lar. Vam esperar al següent passe allà mateix mentre ho arreglaven, però al final la cosa es va allargar i la gana i el cansament acumulat (era francament tard) ens van guanyar i vam marxar sense poder veure el cicle sencer del dispositiu (em consta que finalment vam poder arreglar el problema i fer passes amb normalitat). Val a dir que em va saber greu, perquè el fragment que vam poder veure del muntatge, que simulava un incendi forestal molt creïble, em va semblar, si més no, estèticament interessant.

Després de menjar un tall de pizza (la típica pizza) a plaça Nacions, vam decidir acabar la nit al Club Pro amb la proposta del col·lectiu L’última merda (que, si no els coneixeu us recomano que us passeu pel seu Instagram i tafanegeu les seves accions), que van proposar una mena de Tinder perquè la gent del Club Pro (punt de trobada de creadoris, d’intèrprets, programadoris, representants d’associacions i periodistes) s’animessin a parlar amb persones amb qui normalment no es relacionen i, així, teixir xarxes informals que poden ser llavor de nous projectes. Tot això, mentre sonava una cançó rere una altra d’aquelles que has de ballar sí o sí. No puc confirmar ni desmentir que tingui un blau a la cuixa per haver intentat pujar a ballar a la tarima i haver fallat. Ja sabeu, allò que passa al club, al club queda.

I allò que acaba tard et fa tenir son al dia següent.

Afortunadament, el primer espectacle de dissabte em va posar les piles i el somriure als llavis. Parlo de Paquets, de la Companyia Toti Toronell, un d’aquells espectacles de carrer-carrer on un grup de repartidoris feien arribar tota mena de paquets a la gent que els havíem anat a veure a la plaça Major. Amb unes boniques màscares neutres, un munt de caixes de cartró, una furgoneta i una mica de música, lis intèrprets van omplir l’espai de caos, riures i tendresa, sorprenent-nos constantment amb el contingut dels paquets i les petites escenes simultànies que s’anaven desenvolupant. Un espectacle per a tots els públics, sempre i quan aquests públics estiguin disposats a jugar més que a mirar. Jo vaig xalar com una nena.

I encara amb el somriure als llavis vam entrar al Museu de les Pors, una altra de les peces d’Acts of Liberation, de Sergi Estebanell. Un nom que enganya, perquè no es tracta d’un espai on vas a passar por sinó, en tot cas, a alliberar-te’n. La instal·lació forma part del procés de documentació i creació per a un nou espectacle i demana a lis visitants que pensin en les seves pors i les comparteixin en un entorn segur amb eines artístiques. Una proposta molt interessant que em va permetre tenir una conversa meravellosa sobre algunes de les meves pors amb una desconeguda amb qui, per uns minuts, vam connectar màgicament. Tinc curiositat per veure què en surt de tot això.

Dissabte a la tarda, després d’una migdiada gairebé obligada i un parell d’intents fallits (canvis de plans d’última hora que no surten bé, típic també de Tàrrega) vaig anar a la plaça Major a veure Mover montañas, d’Alberto Velasco, una proposta de dansa que posa en escena un cos no normatiu (segons el que s’entén per «cos de ballarí», que acostuma a definir cossos molt fibrats, prims i ben definits, com donant a entendre que la resta de cossos no poden ballar) i el relaciona amb el folklore tradicional per mitjà de la música i l’estètica. A l’inici, un àudio ens recordava unes paraules d’Antonio Gades que deien: «la danza no se inventó para que la baile un señor delgado y guapo. Todo el mundo tiene derecho a bailar. En los pueblos, todo el mundo bailaba: los gordos, las gordas, los viejos, los jóvenes… y bailaban por sensaciones, por la vida y por la muerte. Los pueblos que cantan y bailan nunca mueren». Em va semblar preciós. Velasco s’entrega al moviment i ho fa amb intensitat però sobretot amb un goig que resulta contagiós. El seu abordatge del folklore em va recordar d’alguna manera al que fa també Rodrigo Cuevas: donar-nos eines per recuperar el plaer de gaudir del que fa generacions era nostre, però que hem perdut/oblidat.

El meu últim espectacle enguany a Tàrrega em regalar una altra cosa que també m’agrada molt: el plaer de fer coses divertides i espectaculars amb el cos només perquè sí. Cada cos és diferent i el que jo pugui fer no és ni de lluny tan guai ni tan increïble com tot el que van fer lis integrants de la companyia Gravity and Other Myths amb el seu espectacle A Simple Space, però l’alegria que transmetien era contagiosa i energitzant i feia venir ganes d’anar a fer una tombarella o tocar-se els dits dels peus. Un espectacle sense gaire dramatúrgia però sí amb una intenció clara que anava més enllà de la simple fascinació que produeix veure acrobàcies arriscades en viu (que, en el cas d’aquesta companyia era molta).

Cada any a Fira Tàrrega hi ha un moment que sé que per mi ja s’ha acabat, que no vull veure res més perquè em vull endur aquest gust als llavis. Per mi, enguany, A Simple Space va ser aquesta cirereta.

Reconec que ha estat una fira estranya, en el sentit que no hi ha hagut cap espectacle que hagi monopolitzat converses ni s’hagi convertit en el «tapat» de l’edició, però també és cert que el nivell dels espectacles ha estat molt bo en general i que en conjunt ha estat una bona fira, potser amb menys sorpreses que altres anys però interessant, variada i treballada. No és poca cosa. 

O, com a mínim, així ha estat la meva fira, i és important això de la «meva». Tàrrega guarda sorpreses diferents per a cada persona que hi assisteix. Hi ha molts espectacles que jo no he vist, coses que no he fet, detalls que no he copsat. Hi ha moltes fires dins de la fira. Però aquesta ha estat la meva enguany. 

I m’ha encantat viure-la.

Fins l’any que ve!