Han passat tres anys i mig des de la meva darrera entrada regular en aquest blog (sense tenir en compte petits parèntesis com les cròniques de Tàrrega i de la gala d’Assajar és de Covards). Un temps de parada i reflexió que necessitava després de gairebé deu anys escrivint en aquest espai si fa no fa totes les setmanes i cada vegada més, seguint una lògica de creixement i autoexplotació que, al final, i com no hauria de sorprendre ningú, em va cremar.

Perquè quan vaig obrir Somnis de teatre ho vaig fer per gust, i com a passatemps, ajuntant dues coses que m’agraden molt: el teatre i l’escriptura. Amb el pas del temps, i molt a poc a poc, tant, que no vaig ni adonar-me, vaig permetre que la cosa se n’anés de mare i vaig entrar en la lògica de les xarxes i del món en que vivim, que diu que tot ha de créixer, anar a més, aspirar a més i totes aquestes coses. I, així, el que havia de ser gaudi es va convertir en una feina sense salari que només restava hores de descans a les meves setmanes ja naturalment esgotadores (com les de tothom).

Vaig córrer a la roda de hàmster sense ser del tot conscient del que passava fins que va arribar la pandèmia, la roda va parar i jo vaig tenir un moment per mirar al meu voltant i entendre què estava passant. I va ser aleshores quan, després de donar-hi moltes voltes i barallar-me molt amb mi mateixa, vaig decidir que ho deixava, que no podia més.

Vaig passar mesos i mesos que a dures penes vaig trepitjar un teatre, vaig perdre les ganes i l’interès. 

Fins ara.

La distància i el temps m’han ajudat a veure les coses més clares i m’han fet entendre que el que m’agradava de Somnis de teatre encara m’agrada. Que segueixo tenint ganes d’escriure de les coses que vaig a veure, però que ho vull fer amb calma, amb molta més calma. Que ni vull anar a veure-ho tot per aquest sentit de responsabilitat d’entendre la cartellera en el seu conjunt per poder fer una crítica més encertada, ni vull haver d’escriure de tot allò que vagi a veure perquè, de vegades, no tinc gaire res a dir, o no tinc temps per fer-ho o el que sigui, i no vull que això sigui una llosa sobre la meva consciència com ho era abans (sobretot perquè, en els últims anys, anava a veure teatre amb invitacions i escriure’n era el «preu» a pagar per aquella entrada).

Així que la segona etapa de Somnis de teatre serà exactament igual que la primera en el sentit que el que llegireu aquí seran les meves opinions i reflexions sempre sinceres sobre les obres que vagi a veure. La diferència serà que ni la freqüència ni la quantitat d’espectacles dels que escriure serà comparable al que era abans, perquè no vull dedicar-li tant de temps. Perquè no em vull tornar a cremar. A més, en aquesta nova etapa tampoc no acceptaré invitacions de teatres, perquè no puc garantir que escriuré de tot el que vaig a veure. 

Pel que fa a la resta, si us ve de gust tornar a passar per aquí i per xarxes a llegir i comentar, us estaré ben agraïda.

I així, sense més: queda inaugurada la segona etapa de Somnis de Teatre.

A veure a on ens porta aquesta vegada 😉