Ahir va tenir lloc la setena gala d’Assajar és de covards. No és poca cosa, però la xifra impressiona més encara quan expliquem que hauria estat la desena si no arriba a ser per la pandèmia de covid que va començar l’any 2020.

Us confessaré una cosa, el corral va ser una de les primeres coses en les que vaig pensar quan ens van tancar. En aquells moments de confusió inicials, quan no sabíem res de res sobre com seria la vida de després, vaig pensar si mai tornaria a viure un Assajar és de covards. I vaig sentir que se’m feia el cor petit.

Mai no he escrit el que sempre he volgut escriure sobre el corral i la pandèmia. Com sabeu les que em seguiu, jo em vaig retirar de la crítica activa més o menys per aquelles dates i, de fet, vaig passar molts i molts mesos que, senzillament, em costava molt apropar-me a un teclat a escriure de teatre. Crec que encara em costa, però aquest no és el tema.

El que sempre he volgut escriure sobre Assajar és de covards, la Companyia Casa Real i la pandèmia ho puc escriure perfectament ara, perquè sense tot allò que va passar durant aquells mesos i anys, ahir no hauria estat possible aquesta setena gala i el món gris en el que vivim darrerament ho hauria estat una mica més.

Quan les restriccions eren totals, la Casa Real es va inventar un AEDC per Zoom implicant una quantitat ingent de persones que érem a casa patint per què passaria i que vam sentir que encara seguíem formant part d’una comunitat que ens sostenia. Aquelles hores gravant-nos amb uns programes que encara no coneixíem van ser com una abraçada quan més la necessites.

Després, quan van començar les restriccions als teatres i a la vida (ja sabeu, espai, mans, mascareta, etc.), la gent de Casa Real va haver de pensar com convertir un esdeveniment que va, precisament, d’ajuntar-se i barrejar intèrprets i públic dalt d’un escenari, fer jam sessions interpretatives, cantar amb els músics durant els concerts i, en general, estar colze amb colze amb desconeguts en una altra cosa que respectés l’esperit original i seguís proporcionant aquest espai de trobada i creació. 

No ho van fer per elles. Assajar és de covards és moltes coses, però no és una màquina de fer diners ni la font d’ingressos principal de ningú. Ho van fer perquè Assajar és de covards és una idea, un concepte, una forma de vida en la que les persones que formen la Casa Real  creuen profundament. Assajar és de covards no és postureo ni activisme de saló, és la constatació que una altra forma de fer i ser a les arts escèniques és possible, una militància, un refugi, una escola, una llar. Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia Lladó, les actuals staffes, apliquen la filosofia AEDC a tot el que fan, als seus projectes personals, com ara Nus Cooperativa, la companyia de La Copla de Wisconsin o el Colectivo que no salga de aquí, a les seves facetes com a docents, com a membres del Col·lectiu de companyies o de Dones i Cultura, com a currantas de les arts escèniques o d’altres àmbits creatius, elles no fan, elles són, i per això tot funciona, perquè tot és de veritat, perquè aquesta certesa que fer les coses en comunitat és millor l’apliquen sense cap mena de però. La seva generositat no coneix límits i ho sé perquè amb mi ho han estat sempre. Tan a 2016, quan no em coneixien de res i jo només era una bloguera de teatre, com ara que som amigues.

Exactament igual. 

I això no passa mai.

La gala d’ahir va ser un regal que es van i ens van fer. Un cop a la taula per dir que encara hi són i que volen seguir sent-hi. Que el projecte segueix viu i funciona, que malgrat que totes guanyem anys, les noves generacions també volen jugar i juguen, i ho fan de meravella, i venen amb tota l’energia i les ganes, perquè fer teatre sempre és el mateix, les que canviem som nosaltres. Aquests dos dies al Tantarantana han estat tan màgics com sempre, però m’han fet adonar d’una cosa: tot canvia. El context canvia, la vida canvia, jo he canviat.

Em guardeu un secret?

La d’ahir va ser la meva darrera gala.

Les staffes encara no ho saben, perquè acomiadar-se és de covards i ahir no era el moment. Ho vaig saber diumenge al matí. No va passar res, senzillament vaig sentir que per mi es tancava una etapa. Que el corral l’ha d’explicar algú que estigui en contacte amb el món teatral constantment, que conegui tot el que es fa als marges, que estigui connectada amb el que passa, i jo ara ja no ho estic. M’estimo el teatre, però ja no soc una crítica teatral, encara tinc ulls per mirar, però ja no tinc el context, ni el bagatge. La gent ja no em coneix, i està bé que això passi. No vull ser un tap generacional ni un gerro xinès, vull seguir sent una gallina d’aquest corral meravellós i venir els dilluns a flipar amb el que passi i venir a la propera gala de públic (que no ho he fet mai!) i seguir abraçant les staffes cada cop que les vegi per dir-les que les estimo amb bogeria. I vull que algú amb la mirada fresca miri aquest projecte amb la curiositat i l’amor amb que jo me l’he mirat tots aquests anys, però amb una perspectiva completament nova i diferent, que ens faci petar el cap.

No sé si existeix aquest relleu generacional, però si alguna cosa he après a Assajar és de covards és que «no ho sé» i «ja ho trobarem» son respostes vàlides. I que juntes tot és possible.

Staffes, mai no us podré donar les gràcies ni tornar-vos tot l’amor que m’heu donat en aquests anys. Però teniu el meu telèfon, així que un dia ho intento fent unes birres, vale?

Us estimo.

Llarga, llarga vida a Assajar és de covards.

Fotografies: Núria Gámiz (foto a l’escenari) i Rocío Manzano (foto al mirall).