Kites, kids and monkeys

Avui fa una setmana vaig poder veure, finalment, un espectacle pel qual vaig comprar entrades al mes d’abril. No és que apunti aquestes coses, ho recordo perquè va ser durant la festa de presentació del Terrats en Cultura d’enguany. El que es va explicar en aquella presentació va disparar la meva curiositat (i la meva impaciència). Vuit mesos després, penso que el muntatge va estar a l’alçada de les expectatives.

Kites, kids and monkeys no deixa de ser un experiment, una prova, un espectacle essencialment teatral en el que Iván Morales ha intentat trencar amb conceptes relacionats amb l’espai i la linealitat. Kites, kids and monkeys estava format per cinc escenes simultànies i una de grup que es repetien de manera cíclica. El conjunt conformava una història que podies veure en qualsevol ordre i les vegades que volguessis, cosa que permetia la relectura instantània de l’obra i la recerca de matisos i detalls en cada iteració. Un joc que podia esdevenir una petita recerca del tresor un cop coneixies totes les històries i personatges.

Sis petits espais (cinc dalt del terrat i un més sota teulada) conformaven l’espai escènic, un hostal a la ciutat índia de Varanasi, pel qual els espectadors es podien moure lliurement sempre que no parlessin ni toquessin els intèrprets. A cada espai un sol actor, excepte en el sisè, on tots els personatges s’ajuntaven i tot confluïa.

Però el més especial o el que més impactava del muntatge no era la seva estructura ni la seva vessant més formal, el més impactant era l’absència de distància entre intèrprets i espectadors; la total exposició dels primers, sense res on agafar-se, ni companys, ni escenografia, ni llums, ni res. Els monòlegs de David Menéndez i Lydia Zimmermann eren, senzillament, dues joies. Quan un actor et mira els ulls amb honestedad i t’explica el seu personatge només hi ha dues opcions: que recordis que tot és mentida i pensis “caram, sí que és bo, aquest” o que per un moment no recordis que qui et parla és un actor. Tant Zimmermann com Menéndez et transportaven a l’Índia, i et feien oblidar que les seves paraules havien estat escrites per un altre.

Potser el muntatge hauria necessitat una mica més de distància entre espais per evitar que els actors haguessin de controlar la veu per no trepitjar-se. Potser l’experiència hauria estat encara millor amb un públic encara més restringit, amb una mica menys de gent i una mica més d’espai per a perdre’s, però el cert és que l’experiència, viscuda, a més a més, amb una tassa de chai calent a una mà i una deliciosa samosa a l’altra, tenia el poder del teatre de prop, del teatre immersiu que és capaç d’atrapar a qui el mira i, només per això, cal que existeixi Coincidències i els seus Terrats en Cultura, per donar l’espai per a jugar, experimentar i regalar aquesta mena d’experiències als seus espectadors.

Es va dir al principi que Kites, kids and monkeys seria una experiència única i que després del bolo de Coincidències no es tornaria a repetir. Jo, personalment, espero que això fos més aviat una primera versió, un punt de partida per seguir estirant del fil de les històries d’aquest hostal de l’Índia. Crec que encara queden coses per explicar.

Kites, kids and monkeys
Autor i director: Iván Morales. Repartiment: David Menéndez, Mireia Oriol, Arun Sharma Tomas, Sonu Sharma, Ilesh Sharma Tomas i Lydia Zimmermann. Escenògraf: Sergi Corbera. Ajudant de direcció: Carla Linares.
Sala: Un terrat del Raval. Data: 6/11/2016. Fotografia: (c) Pili Redondo

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.