Lara Díez és una de les dramaturgues (i consti que estic fent servir el femení inclusiu) més interessants del panorama actual. Des de les seves peces de microteatre, que han triomfat al Festival Píndoles diversos anys, fins a Herència abandonada (estrenada desembre passat a l’Àtic 22), la seva feina sempre demostra dos característiques imprescindibles pel bon teatre de text: una comprensió global del que significa el fet teatral (els textos de Díez no semblen idees audiovisuals adaptades a teatre) i una gran intel·ligència.
I Omplint el buit porta aquestes dues característiques a una nova dimensió, amb un text que fuig del realisme i ens convida a un viatge existencial. Però no us espanteu. Si alguna cosa no és aquest muntatge és complicat, pedant o avorrit. Ben al contrari, però, alhora, aborda amb encert, lucidesa, ironia i humor les gran preguntes: quin és el sentit de la vida, d’on venim, a on anem, què passa després de la mort, ho estem fent bé?, estem aprofitant prou la nostra vida? Les típiques preguntes que apareixen de tant en tant en els muntatges etiquetables globalment com “atac de por davant la crisi dels 40” però abordats des d’una perspectiva completament interessant, amb una trama amb la que no costa gens sentir-se identificat.
Dues dones esperen a una sala. Esperen una resposta. Estan limitades per l’espai i el temps. No saben què fer, però tenen accés a la memòria de les que han estat allà abans. Amb aquesta premissa, una pantalla i una càmera molt ben aprofitada arrenca el muntatge. En escena Lara Díez (que també actua) i Marta Codina fan una autèntica exhibició interpretativa amb un text que no dona treva, amb moments de comèdia, moments de reflexió, moments surrealistes, moments esbojarrats i moments de drama. Tot ben equilibrat i en la seva mesura justa, sota l’encertadíssima direcció de Marta Aran i, un cop més, Lara Díez.
La única pega que se li pot posar a Omplint el buit és que només hagi gaudit de dues setmanes d’exhibició a Barcelona (acaba avui). Des d’aquí, una crida: que algú recuperi aquesta joieta. Us asseguro que no se’n penedirà.
Pingback: La nostra parcel·la - Somnis de teatre