Un tranvia anomenat desig

No tinc cap bona excusa que justifiqui el fet de no haver vist cap espectacle anterior de Les Antonietes (excepte Somni americà). No sé per què vaig deixar que aquesta companyia passés de llarg a la meva vida, la veritat, però el cas és que ho vaig fer, i ara, després d’haver vist Un tramvia anomenat desig, només em queda la ràbia d’haver-me perdut tots els seus muntatges anteriors. Perquè estic segura que m’haurien agradat.

I n’estic segura perquè penso que l’adaptació que ha fet Oriol Tarrasón del conegut text de Tennessee Williams és una de les més interessants relectures d’un clàssic que he vist dalt d’un escenari en els darrers temps. I és que enfrontar-se a l’adaptació de textos molt coneguts és tot un repte (i tot un perill). Qui adapta corre el risc de quedar-se atrapat a la trama o a una immensa xarxa de personatges o en les concepcions i lectures prèvies del text. Sigui com sigui, tot sovint ens trobem amb adaptacions que a còpia de retallar text obliden que cal que els personatges tinguin motivacions i ens empenyen a realitzar salts lògics que només es poden assumir quan coneixes les obres d’antuvi. Altres vegades, la reverència a muntatges anteriors o a idees antigues sobre qui són o què volen els personatges impedeixen als dramaturgs llegir els textos amb ulls nets de prejudicis i dotar el muntatge d’una visió realment pròpia, innovadora i, sobretot, que aporti alguna cosa als fets o als personatges.

I aquest és l’encert d’Oriol Tarrasón i el seu tramvia: llegir Tennessee Williams com si hagués estat escrit ahir i enfrontar-se a Blanche Dubois com si no fos un dels grans personatges del teatre estatunidenc. I se’n surt amb nota.

A Un tramvia anomenat desig, Les Antonietes van al moll de l’os del text i decideixen centrar-se únicament en els personatges principals i les seves motivacions. Una de les decisions més sorprenents que han pres és la de fer de la Blanche una dona fràgil però no boja. Annabel Castan es despulla literal i figuradament sobre l’escenari per mostrar-nos la fragilitat absoluta de la Blanche, la seva soledat, els abismes del seu trauma, la seva perillosa inocència, i ho fa amb un exercici de contenció absoluta, sense histrionisme ni recursos fàcils, amb una tendresa i una valentia que a mi, personalment, em van commoure. La resta del repartiment treballa en la mateixa línia creant un conjunt creïble, humà i molt passional. A Un tramvia anomenat desig són les passions les que dirigeixen l’acció. La trama no és tant important com les tempestes a les que s’enfronten els personatges i això és el que es fa present a l’escenari, tant amb les paraules, com amb els cossos.

No és fàcil enfrontar-se a un text conegut amb personatges àmpliament visitats, tenir la valentia de presentar una visió pròpia i original i, a més a més, sortir-ne victoriós. Això és el que ha aconseguit la companyia Les Antonietes amb aquest Un tramvia anomenat desig, un d’aquells muntatges que se m’han quedat clavats dins i que crec que trigaré molt a oblidar.

Un  tramvia anomenat desig
Autor: Tennessee Williams. Dramatúrgia i direcció: Oriol Tarrasón. Repartiment: Jorge Albuerne, Pepo Blasco, Annabel Castan i Mireia Illamola. Escenografia: Oriol Tarrasón. Il·luminació: Iñaqui Garz. Treball de cos: Fàtima Campos. Vestuari: Les Antonietes. Disseny: Assad Kassab.
Sala: Sala Muntaner. Data: 13/02/2016.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.