Volem anar al Tibidabo

Fa anys que fujo per costum de qualsevol ficció que tingui l’Alzheimer com a tema central. La meva mare pateix aquesta malaltia, i viure-la tan de prop ha fet que no toleri la majoria d’històries que s’expliquen al respecte, especialment les ficcions que intenten edulcorar una situació que de dolça en té ben poc. Tanmateix vaig decidir fer una excepció amb Volem anar al Tibidabo.

M’hi van empènyer molts motius: que el text el signava la Cristina Clemente (una autora a qui admiro), que va ser un dels primers textos que es van representar a la Sala Flyhard (que poques vegades m’ha fallat) i que el David Barrera (un dels “culpables” del Festival Píndoles) me la va recomanar amb entusiasme.

I la vaig encertar.

Volem anar al Tibidabo és una emotiva comèdia que no parla de l’Alzheimer des del punt de vista de la malatia ni del malalt sinó que narra amb un gran sentit de l’humor el terratrémol que provoca el diagnòstic en la família, en aquest cas, en les filles d’una dona. La incredulitat, la negació, la sensació d’impotència (per què m’ha passat això a mi?), la desorientació i el desconeixement del procés de la malaltia, la necessitat d’intentar-ho tot perquè no avanci, el desig de recuperar la normalitat, la por i la pena de veure desaparèixer davant dels teus ulls una persona que estimes. Tot això amb un to àgil i lleuger (que no frívol), amb sentiment però sense sentimentalisme de saldo i amb el desig d’emocionar però sense cursileries ni bonisme.

A Volem anar al Tibidabo pot donar-se la paradoxa que et posis a riure a cor que vols mentre les llàgrimes et rodolen per la cara, i aquest mèrit és tant del text com de les tres actrius implicades. Andrea Ros (una de les flamants incorporacions a la nova Kompanyia del Teatre Lliure) i Ruth Llopis interpreten les dues germanes tan disposades a fer-ho tot bé com superades per unes circumstàncies que, per sort, saben viure amb sentit de l’humor. Les seves interpretacions contingudes, emotives i sinceres van ser tot un regal. La tercera culpable, Tábata Cerezo, ens va fer riure de valent en el seu paper de l’amiga obsesiva i literal que ve a fer un cop de mà a les germanes amb la millor voluntat però amb no tanta empatia.

El darrer encert d’aquest muntatge és la proximitat de l’acció, i és que no cal que busqueu Volem anar al Tibidabo a la cartellera, no la trobareu. En un moment on la precarietat laboral en el món del teatre arriba a màxims (un exemple que ve al cas és el del Wasted d’Íntims, si no sabeu de què parlo, llegiu aquest enllaç), La Rubia, productora responsable del muntatge, ha optat per les “funcions clandestines”. Ara no penseu en els speakeasys de l’època de la llei seca (o potser sí); les funcions clandestines només són funcions que es duen a terme en domicilis de bons samaritans que cedeixen el seu menjador perquè la resta de nosaltres poguem gaudir d’una bona tarda de teatre de prop (Animals de companyia va nèixer així, per exemple). Volem anar al Tibidabo converteix la necessitat en virtut i ofereix un espectacle senzill, directe i sense cap mena d’artifici. Amb un text on es trenca sovint la quarta paret, la direcció d’Israel Solà aposta per fer desaparèixer totalment la distància entre actrius i públic i fer-nos còmplices totals de les peripècies d’aquestes dues germanes.

Volem anar al Tibidabo és un text intel·ligent acompanyat d’unes interpretacions d’autèntic luxe, així que us aconsello que entreu al Facebook de l’espectacle i estigueu atents a noves funcions. Segurament, una de les activitats il·legals més interessants i inofensives que es poden fer aquests dies a Barcelona. No us la perdeu.

 

Volem anar al Tibidabo

Autora: Cristina Clemente. Director: Israel Solà. Repartiment: Andrea Ros, Ruth Llopis i Tábata Cerezo. Producció: La Rubia.

Sala: Vivenda particular a Barcelona. Data: 04/04/2016.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Llegir teatre: Ventura / Volem anar al Tibidabo - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.